no se on sóc..

feta a pedaços sóc, pas a pas, la suma de cada un dels segons que té aquesta meva vida, i en cada paraula que escric ara, guanyo 1, 2, 3.. segons més, ja sóc un xic més d'Helena, feta a voltes a conciència, i a voltes precipitadament, depenent de com ho exigeix el moment, la situació i la velocitat a la que passen els segons, constants, 53, 54, 56.. segons més.. he perdut el temps? mai n'he acabat de treure l'entrellat, però em convenço de que si cada segon em fa un xic més jo, els que ja he viscut, no han estat pas perduts, apendre a conviure amb la soledat és un exercici dur, i difícil d'assimilar, no dic pas que hi visqui, però si que puc afirmar que he pogut triar si fer-ho o no, i potser em cal acceptar que la necesstio, que m'és imprecindible tenir una dosi de soledat al dia, per recordar-me, que el món no es perfecte, i que res és de colors per si sol, sinó que els hi has de posar tu..


.. no serveix de res tenir-li por, cal plantar-li cara!