de tot cor..

t'ho diré oberta de bat a bat,
i com acostumo a fer en aquest racó secret
que compartim lluny enllà dels xafarders,
morbosos de mots buits,
de sentiments forasters,
i d'històries d'amor alienes,
t'ho diré amb paraules fàcils, dòcils, tendres..
amb paraules amb un trajecte clar i precís,
i si no arriben a bon port, no seràn sentides,
que no escoltades..
vull que vagin directes, del meu pit al teu,
i tot i la distància, les sentis com si em tinguessis aferrada, com fas sovint,
i et travessin, amb la força amb la que han estat dites, pell i musculs,
per arribar allí on seràn compreses,
allí on parlen el mateix idioma amb el que han estat dites..

.. claustrofòbia oberta

últimament que sembla que el món ja ha sobrepassat el límit de velocitat al qual estic disposada a seguir-lo, i ja vaig per costum un o dos temps enrere, i ho porto més que bé..

últimament, si, des de fa uns quants mesos, les fotos del passat han canviat de color..
han deixat de ser simplement fotos, per a ser la prova evident del que era la meva vida fins fa quatre dies.. un corral de cabres.. un cercle viciós.. un emmirallament de la perfecció.. els qui es queden, ho fan des de sempre i per sempre.. passi el que passi..

sóc, i ho se, reàcia a tot allò que dura massa, que s'allarga..
i els qui em coneixen (de debo) ho saben, i m'adverteixen..
i no puc fer altra cosa, que lluitar amb cada nou projecte, perquè aquell sigui el definitiu, perquè no arribi, per molt enllà que sigui, el dia en que digui prou per necessitar un "canvi d'aires"..

perquè navego constantment entre els meus canvis de plans sobtats, i ser una maniàtica de la previsió.. i es quelcom que m'enervioseix fins al punt d'esgotar-me..

i no hi puc fer res.. res més que intentar-ho, i tornar-ho a intentar..

poemes inútils..

quan perds el temps per a tu mateix, t'enfades..
i la reflexió final sempre és un "he de fer coses!"

quan perds el temps per altres, t'enfades, et desepciones, t'entristeixes..
i sempre acabo pensant "no faré mai més res!"




potser un xic massa desepcionada, com sempre, a l'espera de que em valorin una mica menys en les coses quotidianes, i més en les que no ho son, i em suposen un esforç extra..
com hauria de ser, no?

sempre he demanat massa en aquest aspecte..
suposo que acabaré el post amb un..
no faré mai més res..