.. de Miquel Martí Pol

Cap temps imposa neguit o bé silenci,
estimar sempre es una opció de vida,
lliure, prudent i digne..

maneras..

.. anda ve y dile a tu corazón
que abra las puertas pa que entre yo.
Lo que pasa es que cuando te miro
tú no comprendes que me muestre..

al món..

avui cridaria al món totes les veritats,
cridaria al món que ja en tinc prou,
confessaria que estic cansadíssima d'enganyar, de fer creure, de donar explicacions..
que estic esgotada de no confiar,
admetria que estic perduda, que no se on vaig, i ara me'n adono, que ni tant sols sé d'on vinc,
cridaria al món, acceptant la realitat més pura, el tocar de peus a terra, tenint clar el que realment és cert, i el que no deixa de ser quelcom temporal, que no per això més incert, però si, menys estable..

cridaria plorant al món, que no s'aturi, no en vull pas baixar, jo..
cridaria el món, cridaria, cridaria, cridaria plorant..
que els records em fan mal, el present em neguiteja, i el futur m'és tant incert que em dificulta fins i tot l'ara i aquí..

simplicitat, si us plau!

sempre he defensat la teoria del "fer-ho fàcil"
tot i que mai n'he sigut una gran seguidora a la pràctica..




Helena, simplicitat, si us plau!!

ser dos..

pensar primer en jo i després en ell, per sistema..

començar a viure sense pors aquesta confiança,
creure-hi més enllà d'aquest minut, fer plans, fer plans..
fer, plans..

parlar, parlar i entendre, i escoltar,
i voler entendre, i saber escoltar,
i saber el què et dic, i el perquè t'ho dic, i el quan t'ho dic..
i el què em dius, i el perquè m'ho dius, i el quan m'ho dius..

.. per viure cadascú la seva vida com vol,
amb l'harmonia que reclama ser dos,
compartint una història més enllà del no res,
a prop del casibé tot el què ens ofereix la situació,
sense saber massa bé què donar..

cedint a la por a cada topada, per no ser compresa,
per no ser estimada com el cos reclama,
cedint convençuda de fer-ho cada vegada més bé,
sobretot lluny de la por de la dependència,
segura de no caure-hi mai, perquè sóc com sóc:

dependent, si, però de la meva llibertat..

Santa Paciència en persona..

de quan començo a renegar-li de com va el món, i m'abraça i em diu aquell
"va Helena, que ho fas molt bé!"..

mai sé exactament a què es refereix, però millor,
així cada vegada ho aplico a allò que a mi em sembla..





diuen que redera d'un gran home, hi ha una gran dona..
bé, a casa sempre s'ha tingut molt clar que al costat de la gran família que som, hi ha la mare..
la que quan tornem de fer espectacles, ens té el dinar a punt, la que quan falta una hora per estrenar, i has perdut la peça clau del teu vestuari sap perfectament on la vas deixar l'última vegada que vas arribar, la que quan tot s'ensorra, et sap dir aquelles quatre paraules sense importància a simple vista, però pel sol fet de sortir dels seus llavis prenen tot el sentit del món, encara que des d'un bon principi et deixes clar que allò no podia anar bé..

no se on sóc..

feta a pedaços sóc, pas a pas, la suma de cada un dels segons que té aquesta meva vida, i en cada paraula que escric ara, guanyo 1, 2, 3.. segons més, ja sóc un xic més d'Helena, feta a voltes a conciència, i a voltes precipitadament, depenent de com ho exigeix el moment, la situació i la velocitat a la que passen els segons, constants, 53, 54, 56.. segons més.. he perdut el temps? mai n'he acabat de treure l'entrellat, però em convenço de que si cada segon em fa un xic més jo, els que ja he viscut, no han estat pas perduts, apendre a conviure amb la soledat és un exercici dur, i difícil d'assimilar, no dic pas que hi visqui, però si que puc afirmar que he pogut triar si fer-ho o no, i potser em cal acceptar que la necesstio, que m'és imprecindible tenir una dosi de soledat al dia, per recordar-me, que el món no es perfecte, i que res és de colors per si sol, sinó que els hi has de posar tu..


.. no serveix de res tenir-li por, cal plantar-li cara!

resseguir-te...

.. arran de la ferida
et parle de demà,
i t'explique amb els dits
que sempre em torna
un gran desig de viure't
que a penes puc descriure..

anem malament!

.. potser aquell dia ja estava més sola que mai, tot i l'escrit de l'andemà..
potser només era un últim intent per part meva de recuperar el que erem, i ells ni tant sols se'n havien adonat de que perillava..
si, si.. més sola que mai.. i encara m'encaparro a fer-me mal, a pensar-hi, a rebuscar en carpetes i carpetes les fotos d'aquella escapada a..
i a pensar com me'ls vaig arribar a estimar..





i sona, curiosament, Habeas, Distancia..

.. busco a mi alrededor, i no encuentro nada,
no veo nada, que no sea esta distancia..