(...) prou!

fer-se a la idea de l'aire que necessito per respirar es impossible,
i quan el reclamo, perquè m'és un dret fonamental, se'm respon que ja en tinc prou..
i m'enrabio amb l'interlocutor i amb mi mateixa per permetre que algú que m'envolta, encara no conegui els meus límits, inexistens..
l'espai, l'aire, el no lligam que necessito, va més enllà de poder viure la meva vida, sinó que consisteix en poder viure la meva vida en l'estat més pur dels meus somnis i les meves fites..
poder decidir que ara, que estic sola, és el moment de marxar, o de començar a tirar endavant aquella idea que arossego des de menuda, aquell somni que encara em fa plorar a les nits quan no se què fer amb la meva vida..

Potser ha arribat l'hora de acabar de desfer lligams, i tirar endavant tots els projectes, sortir d'aquest son, aquest estat etílic d'amor i felicitat, sincer, és cert, i ningú diu que desferse'n sigui el millor, ni sigui fàcil.. però mai m'he guiat per aquests conceptes..



però soc una cobarda, com el món n'és ple..